PINTANT BELLESES, DE L'AMOR A L'ART

Després d'explicar-vos el taller que vam portar a terme ara fa més de dues setmanes, i ara que ja sabeu el perquè vam fer-ho, el com, on i amb qui; ens agradaria entrar en la nostra pròpia experiència. Com ho vam viure, què vam sentir i què vam pensar? Què va suposar per nosaltres?

Doncs bé, com que les dues noies que portem aquest blog som molt diferents entre si, hem decidit que cadascuna de nosaltres escriurà el que cregui i vulgui compartir. El necessari.

Així que, endavant bruixes.

Ione

Tenia tantes ganes de posar-me davant d'aquelles dones i parlar, compartir, que realment el nerviosisme que havia sentit la nit anterior va desaparèixer.

Amb una rotllana a terra i deu coixins, vam aconseguir crear un espai de complicitat, confiança i expressió. Un espai on deu dones vam parlar alt, vam compartir, vam debatre, ens vam fer lloc al cor de les altres i vam aconseguir trencar la barrera generacional que es crea quan parlem de l'acceptació del nostre cos.

Per ser més ordenada, us aniré parlant de diferents temes que em van semblar molt importants i us ho lligaré amb com em van fer sentir en aquell moment dins la rotllana.

Quan parlem de l'acceptació del cos estem parlant d'adaptació i d'estima, de creació i amor. És molt difícil adaptar-se a això quan s'és jove i tens canvis, quan s'és més gran i hi ha més canvis o quan realment ets molt més gran i tens canvis. A totes les edats estem en adaptació i canvi, sempre. Quan parlem d'acceptar el cos, molts cops sembla que ens limitem a les dones joves, que estan subjectes al cànon femení més extrem, però realment fent aquest taller ens vam adonar que no.

Ja sabíem que totes les persones tenen inseguretats, però en crear la idea del taller (inspirades per @zinteta), se'ns van obrir els ulls a un ventall de possibilitats increïble. Una nova porta a un món de dones que no eren les que nosaltres havíem pensat que podríem tenir en el taller. Per això he parlat també sobre el fet de trencar amb la barrera generacional; i és que a vegades ens sentim més emparades en llocs on hi hagi gent semblant a nosaltres: ideals, edat, pensaments... Però ens oblidem que temes com la cosificació, la vivim totes, a totes les edats i de maneres diferenciades.

El fet de poder compartir les nostres experiències amb persones més grans també va ajudar que ens plantejàssim les nostres inseguretats de manera molt diferent de com ho havíem fet fins llavors. De fet algunes de les dones que van compartir espai amb nosaltres es van sorprendre el veure que noies que entren dins el que es diu que és bonic, continuïn tenint inseguretats que elles consideraven insignificants -almenys per elles-. Realment aquest fet va comportar que ens poguéssim donar consells, i crear debat, de manera molt bonica entre unes i altres. Entre les experiències d'unes i les de les altres, es va crear aprenentatge.

Per una banda em sembla molt rellevant aquest fet i per altra banda vull parlar sobre com es va viure la segona part del taller, pintar-se. En un primer moment nosaltres ens pensàvem que seria molt complicat obrir-se de tal manera que aquelles dones es veiessin en cor de pintar parts del seu cos sovint amagades; però no va ser així.

Estant mig nues, es van pintar a elles mateixes i fins i tot entre elles, van cantar i ballar. I crec que tant la Júlia com jo, ens vam sentir orgulloses d'haver creat aquell espai entre gent desconeguda -fins llavors-, diferent i en un taller breu de dues horetes. Va ser un boom d'emocions i sensacions que realment no sé com descriure, va ser alegria, satisfacció...

Des de fora potser no s'entén el que realment ha suposat per nosaltres portar endavant aquest taller, però ha estat un punt d'inflexió i empoderament. Tant com a dones, com a dinamitzadores i estudiants.

Crec que a partir d'aquest punt, ens queda molt per treballar. Se'ns han obert moltes portes i finestres que són importants explorar. Així que, per part meva, benvingudes seran les noves belleses a les quals poder ajudar a pintar.

Júlia

Primer de tot vull dir que estava molt nerviosa, abans de començar el taller i al principi d'aquest. No tenia ni idea de com aniria ni de com reaccionarien les participants, si es sentirien cohibides o si es deixarien anar sense problema, i, a més, el fet d'estar davant 8 dones que a la majoria ni coneixia i dinamitzar un taller com aquell imposava molt i vulguis o no, tenia por a equivocar-me. Però, a mesura que va anar avançant la primera part del taller en què cada dona exposava les seves inseguretats, vaig anar deixant de banda els nervis i em vaig sentir molt més relaxada i còmode. En aquella petita sala s'estava creant un ambient molt càlid i acollidor, on cadascuna de nosaltres es va sentir lliure per expressar allò del nostre cos que no ens agrada o ens fa sentir insegures amb nosaltres mateixes i davant l'altra gent. Totes i cada una d'elles em van transmetre tranquil·litat i ens van ajudar molt en què el taller anés tal com desitjàvem. Es van mostrar molt actives, amb ganes d'expressar-se i compartir les seves inseguretats i experiències, i amb ganes d'escoltar la resta i donar les seves opinions i el seu suport. És per això, que ho van fer tot tan fàcil.

En la segona part del taller, en la que s'havien de pintar el cos, em vaig limitar a observar emocionada aquell moment tan màgic que s'estava produint. Va ser molt bonic veure com un grup de dones, de totes les edats, que la majoria entre elles no es coneixien, entremig de riures i somriures es donaven la força i la confiança necessària per alliberar-se de les seves inseguretats i mostrar el seu cos i d'aquesta manera, empoderar-se. Com ha dit la meva companya Ione, és difícil buscar paraules per definir el que ens va fer sentir aquell taller però si hagués d'escollir-ne tres, em quedo amb felicitat, satisfacció i orgull.

Com a conclusió, m'agradaria dir que vivim en una societat on s'han imposat uns cànons de bellesa, unes característiques que les persones han de complir si volen ser considerades guapes i atractives. Les dones són les que es senten més pressionades davant aquests cànons, més que els homes. Davant d'això, m'agradaria dir que totes som diferents però cadascuna és perfecta com és i que per això, totes hem d'estimar-nos tal com som. Totes tenim dret a valorar-nos i a sentir-nos belles, sense que ningú ens ho impedeixi i ens digui el contrari. El concepte de bellesa no ha de dependre de la societat, sinó de tu mateixa, has de ser com tu vols i de la manera en la qual et sentis bé amb tu mateixa. Així que, tu, dona que estiguis darrere la pantalla, llegint aquest article: accepta't però sobretot, estima't!